Fer, em fa

Arribat a BsAs i un cop instal·lat, el primer que faig és arreglar-me una mica i buscar al Maps el camí més curt per arribar a la Confiteria Ideal. És ben a prop i de seguida arribo. Faig una foto abans d’entrar i saludo al porter efusivament com si ens coneguéssim de sempre. Per evitar males interpretacions, li explico que feia molts anys que volia visitar el seu local.

Entro. És tal i com el tenia pensat. Vitrines plenes de fotos signades: cantants coneguts, ballarins i alguns famosos antics. Les  parelles giren amb elegància -sempre en sentit contrari a les agulles del rellotge- a l’entorn de la pista. Els miralls, els records  i tot el mobiliari  donen al local el segell propi que l’han fet famós arreu del món.

La Lucy acaba de ballar amb un ballarí ‘porteño’ que l’ha acompanyada fins a la seva cadira. Es venta a la cara de la calor que ha agafat. La miro i em mira. Jo estic assegut sol a la meva taula prenent una copa de Cabernet Sauvignon. Ella també s’asseu sola. Em mira i em fa senyals de si vull ballar amb ella. Està a la cinquantena, va  elegantment vestida i es nota que es cuida molt.  Jo dubto perquè sé perfectament que no tinc nivell per ballar al temple de les ‘milongas’. Insisteix amb més senyals. M’acabo la copa sense pressa, m’aixeco i vaig cap a la seva taula. Li ofereixo la ma i anem tots dos cap a la pista.

Em costa començar però ella m’ajuda. Segueixo al meu ritme i ella, com ha de ser, em segueix a mi. Sembla que anem prou bé. Sense floritures, però bé, sense perdre el compàs: 1,2,3 llarg, 4,5 i 6. Girem al voltant de la pista enmig de les altres parelles. Ens anem acoblant al ritme del tango.

Acaba la peça i espero quiet, els cinc segons de rigor abraçant-la sense deixar-la anar. Passat aquest temps ritual, li faig un petó i li ho agraeixo en anglès. La Lucy és d’USA i no parla res de castellà.

L’acompanyo a la seva taula, però no s’asseu. M’agafa la ma i em porta cap a la sortida. Jo la segueixo sense dir res. A la porta hi ha una limusina negra. Surt un xofer que ens obre la porta del darrere. Entro després d’ella, sorprès, intentant assimilar el que estava passant.

Li diu que ens porti al barri de Palermo. Amb el dit m’assenyala unes copes  mentre agafa una ampolla de ‘Veuve Clicquot’ que hi ha a la glaçonera. Jo poso les copes a la tauleta i ella em passa l’ampolla perquè l’obri. Brindem a la salut de tots dos i s’agafa de bracet recolzant el cap a la meva espatlla, arraulint-se tant coqueta com sap, al meu costat.

El cotxe circula poc a poc tot voltant pel barri. Gairebé no hi ha  llums als carrers, però puc veure carrers amples i places amb tants arbres i  tan grans que semblen boscos. El cap d’una llarga estona, el xofer para. Fa la volta per obrir la porta i baixem. Caminem. Ella segueix agafada al meu braç. No hi ha ningú al carrer. La temperatura és agradable. Una lleugera brisa ens acompanya en la nostra passejada nocturna.

El xofer ha deixat el cotxe i ens segueix a una distància prudent. Caminem gairebé sense dir-nos res. De tant en tant ens parem. Ella provocadora i sensual, no deixa de mirar-me als ulls amb aquella mirada estudiada, carregada de desig. La petonejo i l’abraço, però m’esquiva  amb veterana picardia. La torno a abraçar amb més força. Fa com que no es pot defensar de la meva embranzida i tira el cap enrere deixant  el seu coll llarg i prim, completament indefens dels meus petons i  de les meves carícies.

Mira enrere. Tornem al cotxe sense pressa. En Gardel segueix cantant. La nit també.

Ja clareja. Em vol. La vull.

 Vaig en metro de Vinya a Valpo. No m’assec perquè solament hi ha quatre parades.  Vaig distret pensant en les imatges del dia a Viña del Mar. Pel darrere sento la veu d’un venedor ambulant que canta les meravelles dels seus productes, tot un ventall de noms irrecognoscibles  per  mi.

Diu que són els millors productes del Japó, de Croàcia i de Valpo. Al final afegeix   ‘es un manjarrr’. Repeteix tota la cantarella tres cops seguits i molt de pressa com qui resa un parenostre desprès de molts parenostres. Al final sempre afegint: ‘es un manjarrrr’

Quan passa pel meu costat jo li faig ‘es un manjarrr’. L’home riu. Jo també. Repeteix: ‘ es un manjarrrr’ i aleshores riem tots dos plegats. 

Arriba la meva parada a Puerto. Jo baixo, ell es queda assegut per repetir el trajecte invers sense pagar un nou bitllet. Aprofita per fer caixa, tot comptant els bitllets de les vendes del viatge.

El saludo amb el polze amunt. Li dic novament ‘es un manjarrr’. Ell fa com en   ‘Chiquito’: simula unes paraules en anglès i al final afegeix com sempre: ‘es un manjarrrr’. 

Somriu, em saluda tot esperant que el metro arrenqui.

Per mi ha estat  també, tot   ‘un manjarrr’….

Estic fent temps vagarejant a prop d’Alem amb Corrientes. He quedat amb uns nous amics ‘porteños’ per veure el Barça  on juga el seu controvertit Messi. Paro als quioscs de llibres antics tot fullejant llibrets petits que per volum i text em poden interessar. Trobo un llibre de contes d’un tal Mamerto Menapace.

Mentre miro la contraportada se m’acosta el llibreter i com a bon argentí em pregunta de seguida que  d’on sóc. De Barcelona, com sempre els dic. Tan bon punt va sentir Barcelona se li va il·luminar la cara i  va començar a parlar-me de Madrid, de Barcelona, dels catalans i del seu propi exili durant la dictadura de Videla.

També de com va viure a Madrid, de la mort de la seva esposa per culpa d’un càncer. Ella estava amb ell a l’exili. Després va anar a Barcelona. Té un coneixement excel·lent de Catalunya i dels catalans. Diu que n’està mol agraït, que el vàrem tractar molt bé. S’emociona i m’emociona. Ens fem una abraçada llarga i emotiva.  

Al cap d’un temps d’acabar la maleïda dictadura li van facilitar els papers per poder tornar a Buenos Aires. El seus companys catalans de feina i els veïns d’on s’estava no el volien deixar marxar perquè se l’estimaven i pensaven que estaria millor a Catalunya amb ells, que no pas sol a l’Argentina.

La terra on va néixer, un cop passades totes les barbaritats de la dictadura, l’ estava reclamant.

Li varen oferir una pensió i un quiosc per a vendre llibres. Amb això va fent. Viu i paga, ben content, els impostos que li pertoquen.

Al final li compro el llibret i me’ l deixa a meitat de preu. A més me’n regala un altre del mateix autor.

Ens abracem. Torna l’emotivitat compartida. Tots dos tenim els ulls enaiguats. Ell diu que l’he fet emocionar, cosa ben difícil de reconèixer per un argentí. Ens desitgem tots els èxits.

Ell torna als seus llibres i jo a veure el partit del Barça.

Fem cua per visitar la casa de la moneda a Potosí. Obren a 1/4 de 10 i un cop hem pagat l’entrada de 40 BOB + 20 si vols fer fotos, formem tres grups de visitants: l’espanyol, el francès i l’anglès. En el meu grup hi ha una rosa d’ulls molt clars i una bellesa natural que la fa destacar de la resta de dones. A mi se me’n va la mirada cap a ella sense adonar-me’n.

Mentre el guia va explicant la història de cada sala no puc deixar de mirar-la i com que me n’adono que possiblement estic vorejant els límits de la seva comoditat, intento dissimular tant com puc.

Sovint hi ha un creuament mutu de mirades i si estem a prop, també un intercanvi de somriures de cortesia.
Fa fred. En un dels canvis de sala, ella aprofita el pati, per esguerrepar uns tímids rajos de sol que s’esmunyen entre les altes teulades. Com que jo sortia a continuació li faig: buscant el solet? I ella diu que sí i riu.

Al cap d’una estona quedem atzarosament de costat i ella em pregunta si és que estic viatjant o sóc resident. Li explico que sí, que estic viatjant. Ella diu que també però just a l’inrevés que jo, és a dir de nord a sud i solament li queden dues setmanes de vacances.
Però és evident que tu no ets espanyola? Li pregunto. ‘No, sóc alemanya’. I doncs i el teu castellà? ‘Vaig estudiar a Saragossa’. Doncs el parles molt bé….

Seguim caminant de costat i aprofito per preguntar-li si es que viatja sola. Començava la resposta quan el guia, més inoportú no podia ser, torna a engegar unes explicacions que ja no m interessen gens ni mica. Ella calla i fem veure que escoltem.
Al cap d’uns minuts fem un altre canvi de sala que ens permet seguir la conversa »Vaig començar el viatge amb el meu xicot i uns amics. Ell va haver de marxar així que ara segueixo sola i em vaig trobant amb diferents amics que tinc per Bolívia».
El guia enceta la darrera explicació a l’ultima sala. Al finalitzar ens acomiada i sortim cap a la porta. Ens queden 50 metres de conversa. Caminem plegats. Ella s’acosta cada vegada més. La sento al meu costat, respira atropelladament. Li dic que jo viatjo per les persones: les residents i les que també viatgen.
Faig una pausa llarga, miro directament als seus ulls blaus i li deixo anar: mira no vull que m’ interpretis malament però ets una dona especial que per algun motiu m’atraus d’una manera primària, que no puc controlar. És com una energia que es genera involuntàriament i ens atrapa. Te n’has adonat no?. Sí, fa i ‘jo també formo part d’aquesta energia, tot i saber que probablement, durarà poc, és una sensació molt potent’.
Sí, són uns instants intensos, però potser mai no n’havies parlat tal i com ho estem fent ara, no?

Els seus pòmuls anaven adquirint un to rosat, que la feien encara més atractiva. Estava corpresa i sufocada però em mirava fixament als ulls i jo seguia admirant els seus.

Sabíem tots dos que ella no tornaria enrere ni jo deixaria de seguir endavant. Ens fem dos petons i ens desitgem tota la sort. Auf Wiedersenhen!

Un dels seus amics mira de lluny l’escena sense entendre res.

Ja L’enyoro…

Estic dinant en un mercat de la regió dels llacs a Xile. Tots els comensals són gent del poble i coneguts dels propietaris del negoci. Rústic, molt rústic, tant que hi ha una parella sobre la cinquantena que desentonen. Vesteixen amb elegància. Són xilens però no d’aquest lloc on dinem.

Ell sembla absent. Menja tranquil·lament la ‘cazuela de ave de campo’ que ella li ha demanat. Ella porta una ‘empanada’ feta a l’olla, com tots els plats del local.

 Intento averiguar d’on són i de què parlen, però enraonen  xiuxiuejant i no donen  pistes suficients.

A l’hora de pagar, ella demana el compte però abans que arribi la factura, busca a les seves butxaques i molt discretament posa uns quants bitllets a la caçadora que porta l’home. Li fa uns amanyacs afectuosos i riu. Ell segueix com absent. Deu estar-hi acostumat, penso jo.  

Arriba el compte. Amb desinterès ell busca a la butxaca de la caçadora, treu els bitllets i paga. 

Jo prenc un ‘cafè de trigo’ per evitar el cafè instantani. Al carrer sona Manà.

El suposat aborigen ja fa  dues hores que està recollint el material que ven. Fa estona que s’ha tret la faldilla de palla i s’ha quedat amb les bermudes que portava a sota. Encara duu les plomes al cap perquè segueixen passant turistes i alguns compren coses.

Al final ho amuntega tot  en sacs i amb un carretó de paleta fa viatges cap al magatzem, que ja són les 4 de la tarda i d’aquí un parell d’hores ja serà fosc i demà serà un altre dia.

Com que estic vagarejant pel lloc, passo al cap d’una estona i ja ho té tot recollit. S’ha canviat les bermudes i ara porta pantalons llargs i una camisa vermella  de màniga curta.

Observo amb atenció que també es posa uns mitjons negres i unes bambes de moda i  consulta un tablefon de penúltima generació. També es neteja les mans amb sabó de gel, es clenxina, es posa unes ulleres per a la miopia, es penja un sarró amb les seves coses, es corda el rellotge d’or al canell dret i ara sí, se’n va fent via, fins demà.

He dormit plàcidament a prop  del port a Punta del Este.

Al matí abans de sortir a explorar el port i la ciutat, reservo una altra nit i pago. En Juan s’equivoca  i em cobra dues  nits a la targeta. No sap com desfer l embolic i demana a la Paula que està al jardí xerrant, que li ho expliqui. 

La Paula s’apropa a la recepció amb un  caminar pausat. S’adreça a mi directament en català. I doncs? faig jo tot il·lusionat. M’explica que ha viscut els seus anys d adolescència a Blanes. Va estudiar al s’Agulla i després un cicle formatiu a Barcelona. 

Em pregunta que don sóc. Dons mira, fa amb una rialla de complicitat, el meu germà va néixer a l’hospital del teu poble. 

Els seus pares romanen a Catalunya. Ella va preferir tornar a l’Uruguai. Té un fill de 7 anys. M’explica un munt de coses del país: ensenyament gratuït, sanitat semi però per a tothom, també és gratuïta pels més necessitats.

La conversa s’allarga i s’allarga. Els records  també.

Fa molta calor, però avui no hi ha mosquits. Surto a prendre la fresca a la plaça ombrejada per una bona varietat d’arbres tropicals. Hi ha una brisa càlida de ponent que tempera la calor humida de la zona.
M’assec en un banc xarrupant una taronjada natural amb gel que despatxen des d’una bici ambulant que es distingeix per l’ombrel·la irisada que porta incorporada.

Veig un carretó vell i atrotinat pintat amb els colors de la bandera colombiana. Penso que podria quedar bé si li faig
una foto per pintar-lo després. La faig amb el mòbil. Al cap d’una estona, observant més acuradament el carretó, distingeixo les seves pròpies ombres i el detall de les llambordes amb llurs ombres al damunt i també veig un pou de gran diàmetre sobre un paviment anivellat per salvar el pendent de la plaça just davant del carretó. Penso que tot plegat, donaria claror i profunditat al meu quadre.

Així que tinc un nou marc al cap, per pintar el quadre del carretó.

Trec un altre cop el meu mòbil, però ara hi ha un home fumant que tapa la perspectiva del carretó. Faig paciència amb el mòbil a la mà pensant que quan es fumi la cigarreta se n’anirà. Efectivament, el fumador se’n va i just en aquest moment s’asseu al pou un vianant per protegir-se del sol, tot bevent una taronjada amb gel com la meva. Ja se la beurà i seguirà camí com el fumador d’abans, penso.

Faig novament paciència amb el mòbil a la ma esperant el meu moment. El sol torna a brillar amb intensitat fora de la plaça. Els contrastos de clarobscurs fan més atractiva la imatge que dibuixo al meu cervell pel futur quadre.
Sobtadament, durant la nova espera, arriba el propietari del vell carretó de colors i se l’enduu de pressa i sense avisar, cap a una altra plaça.