Arribat a BsAs i un cop instal·lat, el primer que faig és arreglar-me una mica i buscar al Maps el camí més curt per arribar a la Confiteria Ideal. És ben a prop i de seguida arribo. Faig una foto abans d’entrar i saludo al porter efusivament com si ens coneguéssim de sempre. Per evitar males interpretacions, li explico que feia molts anys que volia visitar el seu local.
Entro. És tal i com el tenia pensat. Vitrines plenes de fotos signades: cantants coneguts, ballarins i alguns famosos antics. Les parelles giren amb elegància -sempre en sentit contrari a les agulles del rellotge- a l’entorn de la pista. Els miralls, els records i tot el mobiliari donen al local el segell propi que l’han fet famós arreu del món.
La Lucy acaba de ballar amb un ballarí ‘porteño’ que l’ha acompanyada fins a la seva cadira. Es venta a la cara de la calor que ha agafat. La miro i em mira. Jo estic assegut sol a la meva taula prenent una copa de Cabernet Sauvignon. Ella també s’asseu sola. Em mira i em fa senyals de si vull ballar amb ella. Està a la cinquantena, va elegantment vestida i es nota que es cuida molt. Jo dubto perquè sé perfectament que no tinc nivell per ballar al temple de les ‘milongas’. Insisteix amb més senyals. M’acabo la copa sense pressa, m’aixeco i vaig cap a la seva taula. Li ofereixo la ma i anem tots dos cap a la pista.
Em costa començar però ella m’ajuda. Segueixo al meu ritme i ella, com ha de ser, em segueix a mi. Sembla que anem prou bé. Sense floritures, però bé, sense perdre el compàs: 1,2,3 llarg, 4,5 i 6. Girem al voltant de la pista enmig de les altres parelles. Ens anem acoblant al ritme del tango.
Acaba la peça i espero quiet, els cinc segons de rigor abraçant-la sense deixar-la anar. Passat aquest temps ritual, li faig un petó i li ho agraeixo en anglès. La Lucy és d’USA i no parla res de castellà.
L’acompanyo a la seva taula, però no s’asseu. M’agafa la ma i em porta cap a la sortida. Jo la segueixo sense dir res. A la porta hi ha una limusina negra. Surt un xofer que ens obre la porta del darrere. Entro després d’ella, sorprès, intentant assimilar el que estava passant.
Li diu que ens porti al barri de Palermo. Amb el dit m’assenyala unes copes mentre agafa una ampolla de ‘Veuve Clicquot’ que hi ha a la glaçonera. Jo poso les copes a la tauleta i ella em passa l’ampolla perquè l’obri. Brindem a la salut de tots dos i s’agafa de bracet recolzant el cap a la meva espatlla, arraulint-se tant coqueta com sap, al meu costat.
El cotxe circula poc a poc tot voltant pel barri. Gairebé no hi ha llums als carrers, però puc veure carrers amples i places amb tants arbres i tan grans que semblen boscos. El cap d’una llarga estona, el xofer para. Fa la volta per obrir la porta i baixem. Caminem. Ella segueix agafada al meu braç. No hi ha ningú al carrer. La temperatura és agradable. Una lleugera brisa ens acompanya en la nostra passejada nocturna.
El xofer ha deixat el cotxe i ens segueix a una distància prudent. Caminem gairebé sense dir-nos res. De tant en tant ens parem. Ella provocadora i sensual, no deixa de mirar-me als ulls amb aquella mirada estudiada, carregada de desig. La petonejo i l’abraço, però m’esquiva amb veterana picardia. La torno a abraçar amb més força. Fa com que no es pot defensar de la meva embranzida i tira el cap enrere deixant el seu coll llarg i prim, completament indefens dels meus petons i de les meves carícies.
Mira enrere. Tornem al cotxe sense pressa. En Gardel segueix cantant. La nit també.
Ja clareja. Em vol. La vull.