Fer, em fa

L’ alt càrrec.

Es creu graciós, però no ho és, es miri com es miri. És menut i nerviós, però té aquell posat altiu del qui se sap millor, perquè ell és al costat dels que manen, és clar.

Ostenta un càrrec de confiança amb funcions executives, molt ben remunerat  perquè en el seu moment, a més de llagoter reconegut, aportava més d’una habilitat útil al partit i que, suposadament els altres companys de carnet  no oferien.

A partir d’aquí, resulta ser un directiu molt eficient, en relació a ell mateix    ( increment de sou dividit per  hores de dedicació), però molt poc eficaç per a la Organització.

Desconeix la normativa que li és aplicable, però tan li fa, perquè redacta informes molt normatius, que satisfan plenament la direcció, al seu cap i fins i tot als interventors de comptes.

Quan parlen d’ells, els del govern, s’autoanomenen equip, quan en realitat cadascú va a la seva, es comuniquen poc  i sovintegen les contradiccions en les ordres, comunicats o recomanacions  als ciutadans.

Les sessions de debat per a la millora de procediments, entre direcció i treballadors, no són res més que alliçonaments del que els ordenen que facin. No escolten, no atenen, no afavoreixen la participació. Decideixen i manen que per això són l’equip directiu.

L’Entitat funciona descontrolada, amb automatismes insegurs i caducs. Si no fos que realitza una activitat social pública i subvencionada, faria molt que el mercat, l’hauria enviada als jutjats mercantils.

El càrrec de confiança ho sap, això sí que ho sap, i continua valorant la seva eficiència en relació a ell mateix, però la de l’Entitat i la qualitat dels serveis que  gestiona,  no l’amoïnen gens ni mica.

 Si alguna estona en la solitud del seu magnífic despatx, l’incomoda la pròpia veueta de la vergonya, s’afanya a calcular novament, el sou que gaudeix pel càrrec que ostenta i els anys que el seguirà cobrant, si tot va bé. És el millor, el més espavilat. Els seus companys  de direcció, també, però ell, més.

S’escolta, predica, diagnostica i profetitza els quès, coms i quans de cada dia i del futur immediat. El dia a dia de la seva Organització roman endarrerit en carpetes amuntegades al calaix. “Ja ho farem, ara tenim molta feina, tenim una reunió..”. Els únics papers que  despatxa amb meticulosa puntualitat, són els informes per la direcció del partit  i pels interventors quan s’escau. Tots aquests documents els confecciona amb pulcritud i puntualitat britàniques.

Ara, però, igual que cada quatre anys, s’adona que està neguitós, menja poc i dorm malament. Té un rau-rau permanent a l’estómac que es dibuixa involuntàriament a la cara, tot i que s’esforça a dissimular-ho, tan bé com la conjuntura li ho permet.

Està en plena campanya electoral: “ i si perdem ?” es pregunta secretament.

”¿ I si tot i no perdre, apareix un llepaculs més llagoter que jo i qui sap si més ben preparat ?  I si les retallades ?I si..? “

Queden deu dies per les eleccions i avui l’ansietat l’aclapara. Ha d’anar al míting. Allà busca l’escalf dels companys, dels simpatitzants, de les banderes i dels periodistes. Es refà una mica. Pensa que tot sortirà bé.

Al final,  saluda i felicita  conferenciants i amics i tots es   congratulen mútuament de poder canalitzar i gestionar tota aquella energia de desitjos i esperances que s’esmunyiran lentament i silenciosa , quan s’enretirin les bambolines i s’apaguin els llums  de la sala.

Després de tornada amb la família cap a casa, comenta amb la dona l’èxit del míting, mentre que ell segueix pensant que amb aquest candidat no arribaran enlloc.

 Ja al llit, la  ment, saltirona  com sempre, el torna a interrogar i no el deixa descansar:  ” i si perdem ? , i si el meu candidat no guanya ?, ¿ i si aquella becària enllepolidora, em pren el càrrec ? ”

I si …..?

Perquè m’entenguis ….

Me curé de ti en unos meses. Dejé  de fumarte, de beberte, de pensarte. Sí. Fue posible…..

Siguiendo las prescripciones de mi experiencia, me receté tiempo, mucho tiempo, soledad, reflexión, otras mujeres también….

¿Te parece bien que no te quiera ni un solo día más?

 No es pedir mucho, ni es poco, ni es bastante. Es nada.

En un día  se pueden reunir todas las palabras de amor que se han pronunciado sobre la tierra y se les puede prender fuego.

Te  calenté con esa hoguera del amor quemado. También con silencio. Porque las mejores palabras del amor, están entre dos personas  que  ríen y no se dicen nada.

Quemé  también ese otro lenguaje lateral y subversivo del que ama.

Tú sabes cómo te digo que te quiero cuando digo: «¿te apetece  algo más?”,  «¿te gustó?», “que poco que te veo“, “¿y los niños?», “se hizo tarde … “

Entre las gentes, a un lado de tus gentes y mi soledad, te dije :“ya es tarde, suficiente también», y tú sabes que seguía  diciendo : «te quiero».

No necesité ni un día  más para reunir todo el amor del tiempo. Para dártelo, para que hicieras con él lo que quisieras, como siempre haces:  disfrutarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura, decir que si, decir que no, lo siento, retomarlo,  abandonarlo de nuevo….

Coger con avidez donde se te ofrece, dar lo imprescindible donde se te exige, no saber responder  donde se te da con amor….

¡ Miserable socialismo de supervivencia !

No sirve, ni servirá, es cierto. No  quiero ni un día  para entender tus  cosas. Porque esto es muy parecido a estar saliendo de un manicomio para entrar a un cementerio, (en lucha!!, claro …..).