
-
Recent Posts
-
Recent Comments
No s'han trobat comentaris. Meta
Favorits
- Bluesky 0
- X (twitter) 0
L’ alt càrrec.
Es creu graciós, però no ho és, es miri com es miri. És menut i nerviós, però té aquell posat altiu del qui se sap millor, perquè ell és al costat dels que manen, és clar.
Ostenta un càrrec de confiança amb funcions executives, molt ben remunerat perquè en el seu moment, a més de llagoter reconegut, aportava més d’una habilitat útil al partit i que, suposadament els altres companys de carnet no oferien.
A partir d’aquí, resulta ser un directiu molt eficient, en relació a ell mateix ( increment de sou dividit per hores de dedicació), però molt poc eficaç per a la Organització.
Desconeix la normativa que li és aplicable, però tan li fa, perquè redacta informes molt normatius, que satisfan plenament la direcció, al seu cap i fins i tot als interventors de comptes.
Quan parlen d’ells, els del govern, s’autoanomenen equip, quan en realitat cadascú va a la seva, es comuniquen poc i sovintegen les contradiccions en les ordres, comunicats o recomanacions als ciutadans.
Les sessions de debat per a la millora de procediments, entre direcció i treballadors, no són res més que alliçonaments del que els ordenen que facin. No escolten, no atenen, no afavoreixen la participació. Decideixen i manen que per això són l’equip directiu.
L’Entitat funciona descontrolada, amb automatismes insegurs i caducs. Si no fos que realitza una activitat social pública i subvencionada, faria molt que el mercat, l’hauria enviada als jutjats mercantils.
El càrrec de confiança ho sap, això sí que ho sap, i continua valorant la seva eficiència en relació a ell mateix, però la de l’Entitat i la qualitat dels serveis que gestiona, no l’amoïnen gens ni mica.
Si alguna estona en la solitud del seu magnífic despatx, l’incomoda la pròpia veueta de la vergonya, s’afanya a calcular novament, el sou que gaudeix pel càrrec que ostenta i els anys que el seguirà cobrant, si tot va bé. És el millor, el més espavilat. Els seus companys de direcció, també, però ell, més.
S’escolta, predica, diagnostica i profetitza els quès, coms i quans de cada dia i del futur immediat. El dia a dia de la seva Organització roman endarrerit en carpetes amuntegades al calaix. “Ja ho farem, ara tenim molta feina, tenim una reunió..”. Els únics papers que despatxa amb meticulosa puntualitat, són els informes per la direcció del partit i pels interventors quan s’escau. Tots aquests documents els confecciona amb pulcritud i puntualitat britàniques.
Ara, però, igual que cada quatre anys, s’adona que està neguitós, menja poc i dorm malament. Té un rau-rau permanent a l’estómac que es dibuixa involuntàriament a la cara, tot i que s’esforça a dissimular-ho, tan bé com la conjuntura li ho permet.
Està en plena campanya electoral: “ i si perdem ?” es pregunta secretament.
”¿ I si tot i no perdre, apareix un llepaculs més llagoter que jo i qui sap si més ben preparat ? I si les retallades ?I si..? “
Queden deu dies per les eleccions i avui l’ansietat l’aclapara. Ha d’anar al míting. Allà busca l’escalf dels companys, dels simpatitzants, de les banderes i dels periodistes. Es refà una mica. Pensa que tot sortirà bé.
Al final, saluda i felicita conferenciants i amics i tots es congratulen mútuament de poder canalitzar i gestionar tota aquella energia de desitjos i esperances que s’esmunyiran lentament i silenciosa , quan s’enretirin les bambolines i s’apaguin els llums de la sala.
Després de tornada amb la família cap a casa, comenta amb la dona l’èxit del míting, mentre que ell segueix pensant que amb aquest candidat no arribaran enlloc.
Ja al llit, la ment, saltirona com sempre, el torna a interrogar i no el deixa descansar: ” i si perdem ? , i si el meu candidat no guanya ?, ¿ i si aquella becària enllepolidora, em pren el càrrec ? ”
I si …..?
Si les metodologies emprades a l’aula ho permeten, pot resultar interessant una activitat d’avaluació diferent a les habituals i que sens dubte, implica l’alumnat d’una manera ben diferent.
Es tracta de fer un examen que no consisteixi solament a demostrar memòria o raonar matèria, sinó que amb l’excusa del professor mandrós, es demana als alumnes que preparin un control de 10 preguntes, com si fossin el propi professor.
D’entrada podria semblar una contradicció que l’alumnat redacti el seu propi examen, però si reflexionem un moment, podrem veure els avantatges d’aquesta proposta.
És aplicable, amb garanties d’èxit, sempre que sigui un grup-classe que no superi els 10 o 15 alumnes i per a nivells formatius a partir de Batxillerat.
El primer factor que sorprèn l’alumne, és precisament allò que no s’esperaria mai: confeccionar ell mateix l’examen. Ja sabem per experiència que la sorpresa sol ser interessant dintre d’una suposada rutina a l’aula. Així que quan és a punt de començar la prova, quan tot just intenten retenir les últimes frases o fórmules i nerviosos, comencen a guardar els apunts, aleshores els direm que no cal que endrecin ni amaguin res. Seguiran uns instants de miradetes incrèdules i xiuxiuejos gens dissimulats, però això els anima també, per saber que passarà a continuació.
Naturalment l’activitat s’ha de fer amb tots els apunts, documents i dispositius que puguin utilitzar a l’aula. No pot faltar, ni fallar la connexió a internet, per raons obvies.
Es treballa, una vegada més, la cooperació entre companys. L’activitat es proposa en parelles, de manera que han de fer-se propostes mútues i han d’arribar a acords en la formulació i el redactat per arribar a la concreció d’un document unificat . Aquest document es pujarà com una activitat en línia, a la tasca preparada per a l’ocasió.
Així, sense voler, tornen a repassar la matèria i a rellegir els apunts. També han de fer un esforç de síntesi, per seleccionar continguts, d’allò que creuen que resultaria convenient preguntar. Igualment treballen la redacció i la gramàtica de l’ idioma que s’utilitzi. Els més avançats, intentaran a més, ser tan incisius com el propi professor, així que realitzaran un esforç addicional en la selecció i profunditat de les preguntes. De rebot comprendran una mica millor la tasca del professorat i finalment faran la seva pròpia autoavaluació, coavaluaran i avaluaran col·lectivament.
Cal fer alguna cosa de veritat.
Mentre que a Madrid es dediquen a canviar l’assignatura de ciutadania per alguna altra d’educació “cívica-constitucional”?, i a casa nostra es dediquen a desmantellar l’ensenyament públic, amb mètodes, per dir-ho suaument, molt poc elegants, milers de llicenciats amb màsters, doctorats i idiomes en el seu sacrificat currículum, han de marxar lluny de casa, per poder treballar del que saben, els més afortunats, o del que sigui, la resta.
El govern Rajoy critica per enèsima vegada el model educatiu actual i és clar, en proposarà un de molt millor. De moment la millora consisteix a canviar el nom de 4t d’ESO per 1r de Batxillerat i sobretot a intentar que s’estudiï més castellà, menys català i una mica més d’anglès perquè els nous presidents dels governs espanyols, no facin el ridícul com els que hem tingut des de la dictadura, que necessiten traductor per anar al lavabo.
Així les coses l’atur juvenil a Espanya, ja supera el 50% i com que no ens en sortim, la Comissió Europea enviarà equips d’acció per estudiar la situació i aplicar mesures urgents. De moment, però, tot pel dèficit, res per establir les condicions mínimes per crear llocs de treball, res per incentivar, ni que sigui tímidament, una demanda atemorida per decisions preses en una única direcció i a favor dels de sempre.
El govern Mas, obsessionat a donar lliçons al món sobre reducció de dèficit, no sap fer res més que retallar i retallar. Retalla d’on vol i també d’on no pot, però no retalla d’allà on més equitatiu seria. Les conseqüències d’aquest despropòsit no es faran esperar gaire, en format de recessió oficial.
Entretant, per no molestar als que manen més, continuen enrocats en la recerca d’eufemismes que dissimulen la via més racional per començar a solucionar els nostres problemes de veritat: la independència.
Sembla que a més del “pacte fiscal” que ningú sap encara que és, les línies vermelles (que ara ja són rosades) i les costures, ara toca parlar “d’emancipació” i per si els alemanys no saben què vol dir això d’emancipació el M.H. Sr. Mas, els ho explica amb l’exemple del nen que se’n va de casa.
En secret, intento endevinar quin serà el proper eufemisme, però em rendeixo a l’avançada, davant l’actual intensitat creativa del nostre govern.
Perquè m’entenguis ….
Me curé de ti en unos meses. Dejé de fumarte, de beberte, de pensarte. Sí. Fue posible…..
Siguiendo las prescripciones de mi experiencia, me receté tiempo, mucho tiempo, soledad, reflexión, otras mujeres también….
¿Te parece bien que no te quiera ni un solo día más?
No es pedir mucho, ni es poco, ni es bastante. Es nada.
En un día se pueden reunir todas las palabras de amor que se han pronunciado sobre la tierra y se les puede prender fuego.
Te calenté con esa hoguera del amor quemado. También con silencio. Porque las mejores palabras del amor, están entre dos personas que ríen y no se dicen nada.
Quemé también ese otro lenguaje lateral y subversivo del que ama.
Tú sabes cómo te digo que te quiero cuando digo: «¿te apetece algo más?”, «¿te gustó?», “que poco que te veo“, “¿y los niños?», “se hizo tarde … “
Entre las gentes, a un lado de tus gentes y mi soledad, te dije :“ya es tarde, suficiente también», y tú sabes que seguía diciendo : «te quiero».
No necesité ni un día más para reunir todo el amor del tiempo. Para dártelo, para que hicieras con él lo que quisieras, como siempre haces: disfrutarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura, decir que si, decir que no, lo siento, retomarlo, abandonarlo de nuevo….
Coger con avidez donde se te ofrece, dar lo imprescindible donde se te exige, no saber responder donde se te da con amor….
¡ Miserable socialismo de supervivencia !
No sirve, ni servirá, es cierto. No quiero ni un día para entender tus cosas. Porque esto es muy parecido a estar saliendo de un manicomio para entrar a un cementerio, (en lucha!!, claro …..).