Fem cua per visitar la casa de la moneda a Potosí. Obren a 1/4 de 10 i un cop hem pagat l’entrada de 40 BOB + 20 si vols fer fotos, formem tres grups de visitants: l’espanyol, el francès i l’anglès. En el meu grup hi ha una rosa d’ulls molt clars i una bellesa natural que la fa destacar de la resta de dones. A mi se me’n va la mirada cap a ella sense adonar-me’n.
Mentre el guia va explicant la història de cada sala no puc deixar de mirar-la i com que me n’adono que possiblement estic vorejant els límits de la seva comoditat, intento dissimular tant com puc.
Sovint hi ha un creuament mutu de mirades i si estem a prop, també un intercanvi de somriures de cortesia.
Fa fred. En un dels canvis de sala, ella aprofita el pati, per esguerrepar uns tímids rajos de sol que s’esmunyen entre les altes teulades. Com que jo sortia a continuació li faig: buscant el solet? I ella diu que sí i riu.
Al cap d’una estona quedem atzarosament de costat i ella em pregunta si és que estic viatjant o sóc resident. Li explico que sí, que estic viatjant. Ella diu que també però just a l’inrevés que jo, és a dir de nord a sud i solament li queden dues setmanes de vacances.
Però és evident que tu no ets espanyola? Li pregunto. ‘No, sóc alemanya’. I doncs i el teu castellà? ‘Vaig estudiar a Saragossa’. Doncs el parles molt bé….
Seguim caminant de costat i aprofito per preguntar-li si es que viatja sola. Començava la resposta quan el guia, més inoportú no podia ser, torna a engegar unes explicacions que ja no m interessen gens ni mica. Ella calla i fem veure que escoltem.
Al cap d’uns minuts fem un altre canvi de sala que ens permet seguir la conversa »Vaig començar el viatge amb el meu xicot i uns amics. Ell va haver de marxar així que ara segueixo sola i em vaig trobant amb diferents amics que tinc per Bolívia».
El guia enceta la darrera explicació a l’ultima sala. Al finalitzar ens acomiada i sortim cap a la porta. Ens queden 50 metres de conversa. Caminem plegats. Ella s’acosta cada vegada més. La sento al meu costat, respira atropelladament. Li dic que jo viatjo per les persones: les residents i les que també viatgen.
Faig una pausa llarga, miro directament als seus ulls blaus i li deixo anar: mira no vull que m’ interpretis malament però ets una dona especial que per algun motiu m’atraus d’una manera primària, que no puc controlar. És com una energia que es genera involuntàriament i ens atrapa. Te n’has adonat no?. Sí, fa i ‘jo també formo part d’aquesta energia, tot i saber que probablement, durarà poc, és una sensació molt potent’.
Sí, són uns instants intensos, però potser mai no n’havies parlat tal i com ho estem fent ara, no?
Els seus pòmuls anaven adquirint un to rosat, que la feien encara més atractiva. Estava corpresa i sufocada però em mirava fixament als ulls i jo seguia admirant els seus.
Sabíem tots dos que ella no tornaria enrere ni jo deixaria de seguir endavant. Ens fem dos petons i ens desitgem tota la sort. Auf Wiedersenhen!
Un dels seus amics mira de lluny l’escena sense entendre res.
Ja L’enyoro…