Estic fent temps vagarejant a prop d’Alem amb Corrientes. He quedat amb uns nous amics ‘porteños’ per veure el Barça on juga el seu controvertit Messi. Paro als quioscs de llibres antics tot fullejant llibrets petits que per volum i text em poden interessar. Trobo un llibre de contes d’un tal Mamerto Menapace.
Mentre miro la contraportada se m’acosta el llibreter i com a bon argentí em pregunta de seguida que d’on sóc. De Barcelona, com sempre els dic. Tan bon punt va sentir Barcelona se li va il·luminar la cara i va començar a parlar-me de Madrid, de Barcelona, dels catalans i del seu propi exili durant la dictadura de Videla.
També de com va viure a Madrid, de la mort de la seva esposa per culpa d’un càncer. Ella estava amb ell a l’exili. Després va anar a Barcelona. Té un coneixement excel·lent de Catalunya i dels catalans. Diu que n’està mol agraït, que el vàrem tractar molt bé. S’emociona i m’emociona. Ens fem una abraçada llarga i emotiva.
Al cap d’un temps d’acabar la maleïda dictadura li van facilitar els papers per poder tornar a Buenos Aires. El seus companys catalans de feina i els veïns d’on s’estava no el volien deixar marxar perquè se l’estimaven i pensaven que estaria millor a Catalunya amb ells, que no pas sol a l’Argentina.
La terra on va néixer, un cop passades totes les barbaritats de la dictadura, l’ estava reclamant.
Li varen oferir una pensió i un quiosc per a vendre llibres. Amb això va fent. Viu i paga, ben content, els impostos que li pertoquen.
Al final li compro el llibret i me’ l deixa a meitat de preu. A més me’n regala un altre del mateix autor.
Ens abracem. Torna l’emotivitat compartida. Tots dos tenim els ulls enaiguats. Ell diu que l’he fet emocionar, cosa ben difícil de reconèixer per un argentí. Ens desitgem tots els èxits.
Ell torna als seus llibres i jo a veure el partit del Barça.