El túnel

Fa dies que dorm a batzegades i li  costa de llevar-se. Avui  però, ha dormit tota la nit  d’un son, somniant repetidament  en túnels de tren.

S’alça amb inesperada agilitat: avui  serà un bon dia -pensa-, però de sobte no aconsegueix veure’s les mans, ni els braços ni els pits. S’observa a ella mateixa en un nítid picat, que poc a poc s’anirà difuminant. Veu  encara, terroritzada, com el seu propi cos, es desploma al costat del llit, com un sac de patates.

La seqüència s’esborrona de pressa; una boira blanquinosa se l’emporta, fent-la fonedissa del tot i a ella se l’enduu, amb la força  de l’esclafit, més enllà del dormitori.

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a El túnel

Oportunitat. Oferta de treball

Permutaria part raonable dels meus migrats ‘drets fonamentals’ per líders intel·ligents, amb formació superior reglada, criteri propi i acostumats a compartir i col·laborar, que prioritzin la salut i  l’educació universal de tots els ciutadans  i la protecció integral i prioritària dels més febles. Que estimin  la vida, que  siguin valents i àgils a l’hora de prendre decisions, sincers,  humils, amables  i sempre honestos, amb esperit de sacrifici i resiliència en el compromís social.

Es requereix als candidats: actitud positiva, i inquietud permanent de millora, sense  por al canvi i que s’estimin també personalment, en la intimitat de la seva pròpia solitud.

Experiència demostrable i exitosa en el lideratge d’equips, fora de la política. Experiència laboral -mínim cinc anys-, de treball, gestió o direcció de pimes o millor encara com a  autònom i que inclogui domini dels circuits de compravenda en diferents mercats, així com capacitat bàsica de comunicació planera en públic i no tenir lligams, ni cap classe de connexió ni dependència  amb l’IBEX35 o similars.

Imprescindible anglès nivell nadiu i domini de les tecnologies TIC i TAC, així  com  esperit de sacrifici personal i familiar, si s’escau.

Es valoraran els  coneixements d’altres idiomes, especialment català, euskera,  gallec i  nocions de xinès mandarí i d’alemany. També conèixer  el funcionament intern de la banca a nivell empleat i l’operativa en l’àmbit usuari. Igualment, es considera apropiat haver conviscut i col·laborat, en sentit ampli,  amb altres cultures arreu del món, sense subvencions oficials de cap mena.

Abstenir-se polítics actuals, vividors professionals de la política a  qualsevol nivell de la piràmide, fanàtics   de les poltrones, sedentaris de vocació, gent que no s’estimi la música o als animals, curiosos en general, militars, capellans, partits i sindicats.

Adreceu-vos aquí.

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a Oportunitat. Oferta de treball

Haiku del 15è dia de confinament

Una abraçada
una simple encaixada
que fàcil, que lluny

Publicat dins de Haikus | Comentaris tancats a Haiku del 15è dia de confinament

DAVANT i DARRERE



S’han conegut fa hores. Han sopat junts. Arriben a casa d’ella. La pulsió es mastega i es reflecteix a les mirades còmplices. Tanquen la porta i es besen apassionadament allà mateix.
Ella es desfà de l’abraçada amorosa i fa uns passos cap a la sala d’estar. Ell la segueix darrere fins que l’atrapa. En vol més, però ella dubta: “què estem fent?” pregunta esporuguida. “Seguir amb el que la vida ens posa al davant” respon ell, sense alterar-se ni un pèl. Ell s’ha quedat darrere d’ella xiuxiuejant-li paraules tendres al clatell. Ella mirant endavant ignorant la càmera, fent-se pregar, escoltant cofoia les floretes del fogós pretendent.

L’home, cavalleresc, notant la inquietud d’ella, li pregunta que si vol que se’n vagi. Ella dubta novament. Voldria que es quedés, però li explica que està casada, que la relació no funciona, però que malgrat tot, roman casada. L’home recula sorprès i es desfà la llarga seqüència de l’un darrere l’altra. No ho sabia. Es disculpa fent-li saber a ella. La dona li diu que no es preocupi, que no es culpa d’ell, que ella no li ho havia detallat i que, per tant, no tenia per què saber-ho.

Hi ha uns moments de tensió. Al final l’home agafa l’abric que havia deixat damunt del sofà i se l’endú doblegat, al braç dret. La mira amb desig. La mirada es torna però, més paternalista. Ella encara no s’ha girat. S’acomiaden. L’home surt al carrer i tanca la porta tot fent una última mirada a la dona que l’ha enamorat. Puja al taxi que incomprensiblement encara l’espera.

Quan arrenca el cotxe ella corre esperitada cap a la finestra. Se’l mira amb més desig que al principi. No pot evitar fer comparacions entre l’home que se’n va i el propi marit.

–o–

Ell arriba a casa mig begut, després de fer unes quantes copes amb els amics. Creu que no és prou bo per a ella. Se sap inferior intel·lectualment i que la mala vida que porta, no es correspon amb l’amor generós que ella li professa. Ella l’espera preocupada per les contínues borratxeres d’ell i perquè no és capaç de trobar el desllorigador que millori la situació.

Obre la porta i caminen cap a la sala d’estar, ell fent petites esses i ella al darrere. S’aturen. Es prepara una altra copa de whisky. Ella li censura l’acció dolçament. L’home li confessa el seu desconsol. Ella li xiuxiueja tendres paraules de consol al clatell. Ell mira endavant ignorant la càmera, mentre escolta desconsolat, les paraules d’escalf de la seva muller. S’emfatitza la típica situació irreversible, trista, de mal final.

La comprensiva esposa segueix darrere el marit, xiuxiueja que xiuxiuejaràs, en una posició que difícilment es pot donar a la vida real, però que el cinema ens ha fet ben natural.

No se’n surten. Ell es deixa caure abatut del tot, al sofà. Ella el colxa de seguida amb una flassada que passava per l’escena. Se’l mira amb tendresa. El marit dorm profundament. L’esposa fidel no pot evitar, mentre el contempla, fer comparacions amb l’home que fins fa poc, li deia coses boniques al clatell i que ha marxat amb l’abric doblegat al braç dret.

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a DAVANT i DARRERE

Far West

                                           

En Mcguire fa deu dies que cavalca  pel desert damunt  Shadow, el seu fidel cavall negre amb taques blanques al pit. Avui a mitja tarda, poc abans que el sol comenci a pondre’s , arriba a Tucson.

Avancen  tranquil·lament a pas cansat. Van tots dos empolsegats del llarg camí. Descavalca just davant del ‘saloon’, s’espolsa una mica i s’abaixa, de la cara fins al pit, el mocador de color beix, que és tan gran, que sembla de farcell.

Assegut en un vell balancí de pi vermell al costat de  la porta, hi ha un home amb barret de cowboy que treu punxa a una branca de roure  amb un ganivet de butxaca. Es miren de reüll. En McGuire lliga el cavall amb el nus ballestrinca i busca   una  moneda a la butxaqueta de l’armilla. L’agafa entre el dit del mig i l’índex de la ma dreta i la impulsa  des de sota amb el dit gros, per fer-la arribar al noiet tot esparracat  que l’espera dempeus  amb una rialla, perquè ja hi està avesat. “Porta’l a l’estable, treu-li  la sella  i el raspalles, ja passaré a recollir-la” li diu sense mirar-se’l.

Fa dues passes  endavant, just perquè no l’arrepleguin les portes que retornen. S’atura novament amb aire desafiant. Escup el tros de tabac ressec  que mastega, a l’escopidora  de la dreta i un gos sarnós fuig esperitat.

A la seva esquerra hi ha dues taules de pòquer de tapets verds amb quatre jugadors en una i cinc a l’altra. Tots els jugadors, aturen coordinadament les partides i es miren al foraster amb curiositat i desconfiança alhora. A la seva dreta hi ha  tres taules buides i més endavant un pianista desafinant tocant “Alabama”. En un recó, més lluny, seuen dues noies amb cotilles negres,  faldilles verdes can-can i plomes vermelles al cap. Una duu un collaret de vellut amb una pedra ovalada de nacre al davant, estrenyent-li el coll. S’hi fixa.

El taulell és llarg. Al costat i dempeus, mig jeu un vell esdentegat  de barba llarga i blanca i mirada perduda, l’O’Callaghan, que aguanta una pipa d’escuma a la boca i un got de whisky a la ma. Més cap al mig hi ha dos cowboys que la fan petar mentre beuen bourbon en gots petits. A la dreta hi ha un altre cowboy corpulent que beu sol. El nouvingut avança poc a poc en línia recta fins a situar-se a tocar del taulell, entre els homes que xerren i  el cowboy que beu tot sol. Demana un whisky doble que li porta de seguida el cambrer de camisa blanca, dues lligues negres, una a cada braç i davantal negre. Se’l beu d’un glop  i li’n demana un altre igualment doblat , mentre observa de reüll al bevedor solitari de la dreta. Quan el cambrer li serveix el segon whisky doble, el cowboy solitari es gira  i li diu a McGuire, amb aire autoritari que li agrada el seu barret. Impertorbable el foraster fa un traguinyol  del  whisky que té davant, tot fent que no l’ha escoltat. “Estic parlant amb tu, foraster!”, insisteix el cowboy amb un aire encara més de pinxo.

En McGuire li diu, sense mirar-se’l, que a ell també li agrada, que per això el porta, mentre fa un altre glopet de whisky. L’home  de la dreta se li acosta tot insistint que li agrada el barret i que el vol tenir a la seva col·lecció.

En McGuire, no s’ho pensa dos cops: li posa la ma al clatell i d’una revolada, li esclafa la cara dues vegades contra el taulell. Mig estabornit i sagnant abundantment pel nas, el cowboy se’n va capcot del i surt del ‘saloon’.

El pianista ha parat en sec de tocar. Un dels dos cowboys de l’esquerra, es mou per intentar contraatacar, en nom del ferit, l’embranzida del foraster, però anticipant-se al seu moviment, en McGuire ja ha desenfundat el seu colt 45 i l’apunta directament al cor, sense dir res. També en silenci, el cowboy s’atura i s’aparta prudentment d’en McGuire amb aquell gest universal d’aixecar els braços a  nivell dels  malucs, amb  les dues mans mirant al sostre i fent que no amb el cap.

El tecleig  de les  botes de pell girada i el dringar  dels esperons, ressonen a  l’enfustat  del porxo, situat a  ma esquerra del carrer solitari. Arriba a la porta de vaivé i s’atura amb les cames  eixarrancades, com si s’estigués preparant pel que pogués  trobar a dins.

Impertorbable McGuire torna a col·locar el seu colt a la funda i fa el darrer glop de  whisky doble. Treu una moneda de la butxaqueta de l’armilla i la fa dringar pel  taulell per pagar (al Far West tothom sap el que val la beguda i per això mai no ho pregunten).

En aquest precís moment se li acosta dissimuladament i coqueta, una de les noies que es diu Margarita i li pregunta que si vol passar una bona estona amb ella tot passant-li el braç per l’espatlla. Ell se la mira de perdonavides i li enretira el braç sense contemplacions tot dient-li que “una altra estona, nena”.

El foraster es toca educadament, l’ala del barret, fa mitja volta i enfila  cap a la sortida. Una de les taules de pòquer, atura  la partida per observar amb parsimònia com se’n va  McGuire. Ell fa una última mirada desafiant a les dues taules i també al pianista. S’atura lleugerament davant les portes de vaivé, les empeny amb estil i surt a fora.

Novament les botes de pell girada talonegen la fusta del porxo. Baixa els tres graons de les escales i travessa el carrer polsegós en deu passes mal comptades. Entra a l’hotel, toca el timbre d’hostes i demana una habitació a l’home que arriba de seguida  per atendre’l. Li ofereix l’enorme llibre de registres i una ploma i un tinter, que en McGuire rebutja. Li pregunta que quants dies s’hi estarà a l’hotel. Sospira i li diu que no ho sap, que “ja es veurà”. Treu un bitllet de l’altra butxaqueta de l’armilla i el deixa damunt del taulell sense demanar el preu. El de l’hotel no diu res. Agafa el bitllet i el col·loca dins del calaix que hi ha mig amagat, a  sota el taulell.

El foraster puja les escales parsimoniosament, arriba al passadís del pis  i obra la porta de la 102. Tot en ordre: l’habitació es veu polida i la finestra dóna al carrer tal com havia demanat. Es treu les botes, penja el barret que li volia prendre el cowboy, al penja-robes. Fa tres passes i  amb els dits del mig i l’índex  de la ma esquerra estirats, fa córrer una mica el transparent de la finestra per mirar dissimuladament el carrer fosc.

Tenia la idea d’anar a rentar-se als banys, però està molt cansat i ho deixa per demà. Es mulla la cara amb l’aigua de la palangana que hi ha a la tauleta. Es deixa caure tan llarg com és al llit de molla tova i matalàs gruixut. Abans però, amaga  la pistola a sota el coixí, per si les mosques, perquè un d’aquells cowboys  li ha fet  mala espina.

En McGuire és d’aquells  que sempre dormen  amb un ull obert.

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a Far West

Quinito danzón (soneto)

Buscando así el son, buscando el buen son
a Trinidad, Quinito por fin llegó
y al grupo Trinitaria sabrosón
siguiendo la ruta del son, encontró.

Tocar con ellos, Sirito le ofreció
más oyendo al grupo entero tocar
entonces la oferta bien declinó
que la buena música debe primar.

Y cuando llegó también la mulata
siguiendo el buen son, así como él,
todos a Casa Cultura partieron.

Tocando así hermoso, Trinitaria
allá donde el buen son siempre es fiel
suenan unos, bailan otros, danzón.

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a Quinito danzón (soneto)

El famolenc

La senyora surt del restaurant amb el seu ‘doggy bag’ ben embolicat. Als esglaons de l’entrada hi ha un pobre famolenc assegut. Com si tots dos seguissin un ritual conegut, la Sra. deixa caure a la ma llunyana del pidolaire, la bossa amb les restes que s’ ha endut: un quart de pollastre fet a la brasa, un tros de iuca i un potet ben tapat al costat, amb salsa d’all.

El pobre l’ha agafat d’una revolada i l’obre amb avidesa. No té temps de desfer  el nus i estripa la bossa fent força amb les dues mans.

De seguida devora un tros de pollastre i llença al carrer els ossos de l’ala que ha triat en primer lloc. Jo estic ben apunt de dir-li alguna cosa, quan apareix una gossa famolenca prima i de mirada trista i espantadissa que gairebé no deixa que els ossets toquin a terra. Els devora sense deixar de vigilar.

El pobre s’acaba la resta del pollastre. Continua tirant els ossos ben escurats a la gossa que també els aprofita.

Surt una noia adolescent bevent d’ una ampolla de gasosa i el pobre li demana. La noia  no dubte ni un instant. Li dona i el pobre l’ agafa sense agrair-li.

A dintre del local, les famílies mengen, beuen i riuen. A fora ja no plou. Comença a sortir el sol.

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a El famolenc

Los hombres

Publicat dins de Grafits | Comentaris tancats a Los hombres

Sara

Passejo per la preciosa ‘Plaza de Armas’ de Cusco. Busco informació per fer la visita al Machu Picchu.

Em deixo captar per la  Sara, una cusquenya guapa, llesta i atrevida que de seguida em convida a passar al seu despatxet a tocar del carrer a sota la porxada.Supera amb nota alta la meva primera barrera. La segona  normalment ja costa una mica més, però deixo que la Sara vagi parlant i intento imaginar com s’ho farà per aconseguir el que vol.

‘Quins ulls blaus que tens’ fa. ‘Jo busco un home amb els ulls blaus com els teus’. Doncs jo una cusquenya  bonica com tu. I ara què fem?

Em pregunta que si la convido a dinar, mentre busca uns papers de propaganda que no troba. També se’n surt: ‘és que ahir vàrem fer neteja’. Dubte una mica mentre va pensant què farà o dirà a continuació. ‘No puc sortir perquè m’han deixat sola’. Bé penso. Així m’estalvio el convit, perquè jo ja havia decidit que sí, que la convidaria a dinar. Em dona tota la informació detallada i els preus. Segona barrera superada. Li dic que ja m’ho pensaré i m’acomiado.

L’endemà  plou. De tota manera passejaré igualment pels carrers i gaudiré de les esglésies, els mercats i la gent.

L’endemà torna a ser assolellat. Busco el sol de la plaça central ben assegut en un banc  davant la catedral. Al cap d’una estona, s’atura una noia guapa i ben maquillada, al meu costat. Hola, Sara. ‘Hola, Joaquim’ fa. A contrallum es retalla la seva esvelta silueta i una rialla que continua magnetitzant-me. ‘Vaig a lliurar aquests papers’, mostrant-me un plec de fulletons  que porta a les mans. Fa una pausa tot esperant què li pugui dir jo. La miro, però no li dic res més.

La noto inquieta, esperant-se per si l’acompanyo a fer la seva gestió o no. Al cap d’uns segons, veient que no dic res, em pregunta que quan me’n vaig. Li dic que a la tarda agafo l’avió cap a Lima, buscant el mar, fugint de l’alçada de l’altiplà. ‘Bé, doncs, almenys t’acomiadaràs, no?’ Sí, esclar li dic. Aleshores se’n va amb els seus papers i el seu caminar  ‘sexy‘ i  tranquil.

Jo deixo el meu banc i me’n vaig als portals buscant l’ombra perquè aquí el sol crema.

Al cap d’una hora vaig cap al despatxet de la Sara per acomiadar-me tat i com havíem quedat. Fem broma. Li agraden les meves ulleres de sol amb els vidres de color rosa i prova de quedar-se-les de record. De cap manera li dic. Què faria jo sense ulleres amb aquest sol que  enlluerna! Me les torna.

Li pregunto: i doncs ara què fem? Diu que vol venir a Espanya amb mi. Li dic que ara mateix solament hi trobo complicacions: parlar amb els pares, demanar-los la mà de la filla, casar-nos, viatjar a casa meva tots dos. Penso que els teus pares no ho entendrien. Ella diu que sí una vegada més (té respostes per a tot). La seva mare, solament vol que ella sigui feliç, així que no li diria pas que no, m’explica seguint-me el joc. Diu que vol fills amb els ulls blaus. Li explico que les probabilitats són inferiors al 50%. Fa una altra pausa llarga i es convenç finalment, que no tinc gens d’interès a intentar-ho.

Després diu que vol anar a les Canàries. Nova pausa llarga. Pel nostre costat van passant els turistes i ella aprofita per oferir-los les seves excursions, sense perdre el fil de la conversa. Ric. M’agrada aquesta habilitat multitasca. Ella riu. Ho valora. Novament silencis.

Al final li torno a dir que m’ha agradat molt conèixer-la. Ens fem un petó. Jo giro cua després de tornar-la a mirar tendrament i admirada.

Adéu Sara bonica!

Tornaré….

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a Sara

O rei

Passejo per un dels carrers que van d’Ipanema a Copacabana. Ja es va fen tard i la gana apreta. Hi ha moltes botiges i locals per a turistes. No trobo el meu.

No tinc set  perquè fa calor i vaig fent glops d’aigua. De tant en tant una mineral amb gas I llimona.

Quan ja gairebé no podia esperar més, veig un carrer, amb unes taules de residents prenent la fresca. Ja ho tinc!. Dit i fet. Un minúscul local, ple de caixes de cervesa  i unes taules amb gent bevent  al carrer.

Entro i pregunto si els queda quelcom per dinar. En portuguès tancat i cara de pocs amics l’home em diu que li queda ‘arroz e feijoes’. La noia, amatent, afegeix en veu baixa que també tenen carn. Pregunto que quina carn i diu que de bou, amb l’afegitó del tros de tall concret: contra llom  potser.

Dic que sí de seguida. L’ajudant em prepara  una taula en el minúscul espai que hi ha entre la barra i la paret. Pregunto si podria ser al carrer perquè fa molta calor. Diu que sí (jo ja ho sabia). Tanquem el tracte i com que conec les mesures generoses que fan servir, insisteixo que tinc poca gana, que no em posi un plat gaire gran.

Al moment avisa als clients d’una taula del carrer que deixin lloc pel ‘gringo’. Jo els dic que no es moguin i ells fan que sí. Jo insisteixo que no i al final (jo ja ho sabia) acabem compartint taula: ells les seves cerveses amb mi i jo el meu dinar amb ells. La divertida conversa s’allarga tota la tarda.

Un és professor d’economia a la Universitat. Un tipus sarcàstic que se’n fot de mi, d’ell mateix i de tot en general.

M’agrada la ironia. Denota intel·ligència i sentit de l’ humor. Li explico però que, en no dominar el portuguès,  em costa entendre algunes de les frases llargues amb dobles o terceres interpretacions que utilitza tota l’estona. No fa cas de la meva observació i segueix a la seva.

En un moment donat surt a la conversa que va estudiar a França. Li suggereixo que parlem en francès que potser ens entendrem millor. Deixa anar un parell de frases però de seguida torna a utilitzar el portuguès.  Amb tot, penso que al professor, li agrada més la cervesa que la docència.

El seu amic, O rei, és un tipus més centrat, molt més empàtic que el professor i que sovint el disculpa perquè diu que ha begut massa. Fa de xofer.

M’explica que està passant pensió a les seves tres exdones. Ara viu amb una altra que s’estima molt. Està clar que  O Rei, és un seductor. Segons diu es porten molt bé entre elles i sovint es troben tots per celebrar esdeveniments familiars.

O Rei riu satisfet. L’amic segueix rient-se de tot sense concretar. Jo he dinat realment, ben distret.

S’ha fet tard i se’n van tots dos, però abans O Rei, em deixa el seu telèfon per si necessito quelcom a Rio.

Publicat dins de Està passant... | Comentaris tancats a O rei