En Mcguire fa deu dies que cavalca pel desert damunt Shadow, el seu fidel cavall negre amb taques blanques al pit. Avui a mitja tarda, poc abans que el sol comenci a pondre’s , arriba a Tucson.
Avancen tranquil·lament a pas cansat. Van tots dos empolsegats del llarg camí. Descavalca just davant del ‘saloon’, s’espolsa una mica i s’abaixa, de la cara fins al pit, el mocador de color beix, que és tan gran, que sembla de farcell.
Assegut en un vell balancí de pi vermell al costat de la porta, hi ha un home amb barret de cowboy que treu punxa a una branca de roure amb un ganivet de butxaca. Es miren de reüll. En McGuire lliga el cavall amb el nus ballestrinca i busca una moneda a la butxaqueta de l’armilla. L’agafa entre el dit del mig i l’índex de la ma dreta i la impulsa des de sota amb el dit gros, per fer-la arribar al noiet tot esparracat que l’espera dempeus amb una rialla, perquè ja hi està avesat. “Porta’l a l’estable, treu-li la sella i el raspalles, ja passaré a recollir-la” li diu sense mirar-se’l.
Fa dues passes endavant, just perquè no l’arrepleguin les portes que retornen. S’atura novament amb aire desafiant. Escup el tros de tabac ressec que mastega, a l’escopidora de la dreta i un gos sarnós fuig esperitat.
A la seva esquerra hi ha dues taules de pòquer de tapets verds amb quatre jugadors en una i cinc a l’altra. Tots els jugadors, aturen coordinadament les partides i es miren al foraster amb curiositat i desconfiança alhora. A la seva dreta hi ha tres taules buides i més endavant un pianista desafinant tocant “Alabama”. En un recó, més lluny, seuen dues noies amb cotilles negres, faldilles verdes can-can i plomes vermelles al cap. Una duu un collaret de vellut amb una pedra ovalada de nacre al davant, estrenyent-li el coll. S’hi fixa.
El taulell és llarg. Al costat i dempeus, mig jeu un vell esdentegat de barba llarga i blanca i mirada perduda, l’O’Callaghan, que aguanta una pipa d’escuma a la boca i un got de whisky a la ma. Més cap al mig hi ha dos cowboys que la fan petar mentre beuen bourbon en gots petits. A la dreta hi ha un altre cowboy corpulent que beu sol. El nouvingut avança poc a poc en línia recta fins a situar-se a tocar del taulell, entre els homes que xerren i el cowboy que beu tot sol. Demana un whisky doble que li porta de seguida el cambrer de camisa blanca, dues lligues negres, una a cada braç i davantal negre. Se’l beu d’un glop i li’n demana un altre igualment doblat , mentre observa de reüll al bevedor solitari de la dreta. Quan el cambrer li serveix el segon whisky doble, el cowboy solitari es gira i li diu a McGuire, amb aire autoritari que li agrada el seu barret. Impertorbable el foraster fa un traguinyol del whisky que té davant, tot fent que no l’ha escoltat. “Estic parlant amb tu, foraster!”, insisteix el cowboy amb un aire encara més de pinxo.
En McGuire li diu, sense mirar-se’l, que a ell també li agrada, que per això el porta, mentre fa un altre glopet de whisky. L’home de la dreta se li acosta tot insistint que li agrada el barret i que el vol tenir a la seva col·lecció.
En McGuire, no s’ho pensa dos cops: li posa la ma al clatell i d’una revolada, li esclafa la cara dues vegades contra el taulell. Mig estabornit i sagnant abundantment pel nas, el cowboy se’n va capcot del i surt del ‘saloon’.
El pianista ha parat en sec de tocar. Un dels dos cowboys de l’esquerra, es mou per intentar contraatacar, en nom del ferit, l’embranzida del foraster, però anticipant-se al seu moviment, en McGuire ja ha desenfundat el seu colt 45 i l’apunta directament al cor, sense dir res. També en silenci, el cowboy s’atura i s’aparta prudentment d’en McGuire amb aquell gest universal d’aixecar els braços a nivell dels malucs, amb les dues mans mirant al sostre i fent que no amb el cap.
El tecleig de les botes de pell girada i el dringar dels esperons, ressonen a l’enfustat del porxo, situat a ma esquerra del carrer solitari. Arriba a la porta de vaivé i s’atura amb les cames eixarrancades, com si s’estigués preparant pel que pogués trobar a dins.
Impertorbable McGuire torna a col·locar el seu colt a la funda i fa el darrer glop de whisky doble. Treu una moneda de la butxaqueta de l’armilla i la fa dringar pel taulell per pagar (al Far West tothom sap el que val la beguda i per això mai no ho pregunten).
En aquest precís moment se li acosta dissimuladament i coqueta, una de les noies que es diu Margarita i li pregunta que si vol passar una bona estona amb ella tot passant-li el braç per l’espatlla. Ell se la mira de perdonavides i li enretira el braç sense contemplacions tot dient-li que “una altra estona, nena”.
El foraster es toca educadament, l’ala del barret, fa mitja volta i enfila cap a la sortida. Una de les taules de pòquer, atura la partida per observar amb parsimònia com se’n va McGuire. Ell fa una última mirada desafiant a les dues taules i també al pianista. S’atura lleugerament davant les portes de vaivé, les empeny amb estil i surt a fora.
Novament les botes de pell girada talonegen la fusta del porxo. Baixa els tres graons de les escales i travessa el carrer polsegós en deu passes mal comptades. Entra a l’hotel, toca el timbre d’hostes i demana una habitació a l’home que arriba de seguida per atendre’l. Li ofereix l’enorme llibre de registres i una ploma i un tinter, que en McGuire rebutja. Li pregunta que quants dies s’hi estarà a l’hotel. Sospira i li diu que no ho sap, que “ja es veurà”. Treu un bitllet de l’altra butxaqueta de l’armilla i el deixa damunt del taulell sense demanar el preu. El de l’hotel no diu res. Agafa el bitllet i el col·loca dins del calaix que hi ha mig amagat, a sota el taulell.
El foraster puja les escales parsimoniosament, arriba al passadís del pis i obra la porta de la 102. Tot en ordre: l’habitació es veu polida i la finestra dóna al carrer tal com havia demanat. Es treu les botes, penja el barret que li volia prendre el cowboy, al penja-robes. Fa tres passes i amb els dits del mig i l’índex de la ma esquerra estirats, fa córrer una mica el transparent de la finestra per mirar dissimuladament el carrer fosc.
Tenia la idea d’anar a rentar-se als banys, però està molt cansat i ho deixa per demà. Es mulla la cara amb l’aigua de la palangana que hi ha a la tauleta. Es deixa caure tan llarg com és al llit de molla tova i matalàs gruixut. Abans però, amaga la pistola a sota el coixí, per si les mosques, perquè un d’aquells cowboys li ha fet mala espina.
En McGuire és d’aquells que sempre dormen amb un ull obert.
