L’ alt càrrec.
Es creu graciós, però no ho és, es miri com es miri. És menut i nerviós, però té aquell posat altiu del qui se sap millor, perquè ell és al costat dels que manen, és clar.
Ostenta un càrrec de confiança amb funcions executives, molt ben remunerat perquè en el seu moment, a més de llagoter reconegut, aportava més d’una habilitat útil al partit i que, suposadament els altres companys de carnet no oferien.
A partir d’aquí, resulta ser un directiu molt eficient, en relació a ell mateix ( increment de sou dividit per hores de dedicació), però molt poc eficaç per a la Organització.
Desconeix la normativa que li és aplicable, però tan li fa, perquè redacta informes molt normatius, que satisfan plenament la direcció, al seu cap i fins i tot als interventors de comptes.
Quan parlen d’ells, els del govern, s’autoanomenen equip, quan en realitat cadascú va a la seva, es comuniquen poc i sovintegen les contradiccions en les ordres, comunicats o recomanacions als ciutadans.
Les sessions de debat per a la millora de procediments, entre direcció i treballadors, no són res més que alliçonaments del que els ordenen que facin. No escolten, no atenen, no afavoreixen la participació. Decideixen i manen que per això són l’equip directiu.
L’Entitat funciona descontrolada, amb automatismes insegurs i caducs. Si no fos que realitza una activitat social pública i subvencionada, faria molt que el mercat, l’hauria enviada als jutjats mercantils.
El càrrec de confiança ho sap, això sí que ho sap, i continua valorant la seva eficiència en relació a ell mateix, però la de l’Entitat i la qualitat dels serveis que gestiona, no l’amoïnen gens ni mica.
Si alguna estona en la solitud del seu magnífic despatx, l’incomoda la pròpia veueta de la vergonya, s’afanya a calcular novament, el sou que gaudeix pel càrrec que ostenta i els anys que el seguirà cobrant, si tot va bé. És el millor, el més espavilat. Els seus companys de direcció, també, però ell, més.
S’escolta, predica, diagnostica i profetitza els quès, coms i quans de cada dia i del futur immediat. El dia a dia de la seva Organització roman endarrerit en carpetes amuntegades al calaix. “Ja ho farem, ara tenim molta feina, tenim una reunió..”. Els únics papers que despatxa amb meticulosa puntualitat, són els informes per la direcció del partit i pels interventors quan s’escau. Tots aquests documents els confecciona amb pulcritud i puntualitat britàniques.
Ara, però, igual que cada quatre anys, s’adona que està neguitós, menja poc i dorm malament. Té un rau-rau permanent a l’estómac que es dibuixa involuntàriament a la cara, tot i que s’esforça a dissimular-ho, tan bé com la conjuntura li ho permet.
Està en plena campanya electoral: “ i si perdem ?” es pregunta secretament.
”¿ I si tot i no perdre, apareix un llepaculs més llagoter que jo i qui sap si més ben preparat ? I si les retallades ?I si..? “
Queden deu dies per les eleccions i avui l’ansietat l’aclapara. Ha d’anar al míting. Allà busca l’escalf dels companys, dels simpatitzants, de les banderes i dels periodistes. Es refà una mica. Pensa que tot sortirà bé.
Al final, saluda i felicita conferenciants i amics i tots es congratulen mútuament de poder canalitzar i gestionar tota aquella energia de desitjos i esperances que s’esmunyiran lentament i silenciosa , quan s’enretirin les bambolines i s’apaguin els llums de la sala.
Després de tornada amb la família cap a casa, comenta amb la dona l’èxit del míting, mentre que ell segueix pensant que amb aquest candidat no arribaran enlloc.
Ja al llit, la ment, saltirona com sempre, el torna a interrogar i no el deixa descansar: ” i si perdem ? , i si el meu candidat no guanya ?, ¿ i si aquella becària enllepolidora, em pren el càrrec ? ”
I si …..?