La senyora surt del restaurant amb el seu ‘doggy bag’ ben embolicat. Als esglaons de l’entrada hi ha un pobre famolenc assegut. Com si tots dos seguissin un ritual conegut, la Sra. deixa caure a la ma llunyana del pidolaire, la bossa amb les restes que s’ ha endut: un quart de pollastre fet a la brasa, un tros de iuca i un potet ben tapat al costat, amb salsa d’all.
El pobre l’ha agafat d’una revolada i l’obre amb avidesa. No té temps de desfer el nus i estripa la bossa fent força amb les dues mans.
De seguida devora un tros de pollastre i llença al carrer els ossos de l’ala que ha triat en primer lloc. Jo estic ben apunt de dir-li alguna cosa, quan apareix una gossa famolenca prima i de mirada trista i espantadissa que gairebé no deixa que els ossets toquin a terra. Els devora sense deixar de vigilar.
El pobre s’acaba la resta del pollastre. Continua tirant els ossos ben escurats a la gossa que també els aprofita.
Surt una noia adolescent bevent d’ una ampolla de gasosa i el pobre li demana. La noia no dubte ni un instant. Li dona i el pobre l’ agafa sense agrair-li.
A dintre del local, les famílies mengen, beuen i riuen. A fora ja no plou. Comença a sortir el sol.