Passejo per la preciosa ‘Plaza de Armas’ de Cusco. Busco informació per fer la visita al Machu Picchu.
Em deixo captar per la Sara, una cusquenya guapa, llesta i atrevida que de seguida em convida a passar al seu despatxet a tocar del carrer a sota la porxada.Supera amb nota alta la meva primera barrera. La segona normalment ja costa una mica més, però deixo que la Sara vagi parlant i intento imaginar com s’ho farà per aconseguir el que vol.
‘Quins ulls blaus que tens’ fa. ‘Jo busco un home amb els ulls blaus com els teus’. Doncs jo una cusquenya bonica com tu. I ara què fem?
Em pregunta que si la convido a dinar, mentre busca uns papers de propaganda que no troba. També se’n surt: ‘és que ahir vàrem fer neteja’. Dubte una mica mentre va pensant què farà o dirà a continuació. ‘No puc sortir perquè m’han deixat sola’. Bé penso. Així m’estalvio el convit, perquè jo ja havia decidit que sí, que la convidaria a dinar. Em dona tota la informació detallada i els preus. Segona barrera superada. Li dic que ja m’ho pensaré i m’acomiado.
L’endemà plou. De tota manera passejaré igualment pels carrers i gaudiré de les esglésies, els mercats i la gent.
L’endemà torna a ser assolellat. Busco el sol de la plaça central ben assegut en un banc davant la catedral. Al cap d’una estona, s’atura una noia guapa i ben maquillada, al meu costat. Hola, Sara. ‘Hola, Joaquim’ fa. A contrallum es retalla la seva esvelta silueta i una rialla que continua magnetitzant-me. ‘Vaig a lliurar aquests papers’, mostrant-me un plec de fulletons que porta a les mans. Fa una pausa tot esperant què li pugui dir jo. La miro, però no li dic res més.
La noto inquieta, esperant-se per si l’acompanyo a fer la seva gestió o no. Al cap d’uns segons, veient que no dic res, em pregunta que quan me’n vaig. Li dic que a la tarda agafo l’avió cap a Lima, buscant el mar, fugint de l’alçada de l’altiplà. ‘Bé, doncs, almenys t’acomiadaràs, no?’ Sí, esclar li dic. Aleshores se’n va amb els seus papers i el seu caminar ‘sexy‘ i tranquil.
Jo deixo el meu banc i me’n vaig als portals buscant l’ombra perquè aquí el sol crema.
Al cap d’una hora vaig cap al despatxet de la Sara per acomiadar-me tat i com havíem quedat. Fem broma. Li agraden les meves ulleres de sol amb els vidres de color rosa i prova de quedar-se-les de record. De cap manera li dic. Què faria jo sense ulleres amb aquest sol que enlluerna! Me les torna.
Li pregunto: i doncs ara què fem? Diu que vol venir a Espanya amb mi. Li dic que ara mateix solament hi trobo complicacions: parlar amb els pares, demanar-los la mà de la filla, casar-nos, viatjar a casa meva tots dos. Penso que els teus pares no ho entendrien. Ella diu que sí una vegada més (té respostes per a tot). La seva mare, solament vol que ella sigui feliç, així que no li diria pas que no, m’explica seguint-me el joc. Diu que vol fills amb els ulls blaus. Li explico que les probabilitats són inferiors al 50%. Fa una altra pausa llarga i es convenç finalment, que no tinc gens d’interès a intentar-ho.
Després diu que vol anar a les Canàries. Nova pausa llarga. Pel nostre costat van passant els turistes i ella aprofita per oferir-los les seves excursions, sense perdre el fil de la conversa. Ric. M’agrada aquesta habilitat multitasca. Ella riu. Ho valora. Novament silencis.
Al final li torno a dir que m’ha agradat molt conèixer-la. Ens fem un petó. Jo giro cua després de tornar-la a mirar tendrament i admirada.
Adéu Sara bonica!
Tornaré….