DAVANT i DARRERE

S’han conegut fa hores. Han sopat junts. Arriben a casa d’ella. La pulsió es mastega i es reflecteix a les mirades còmplices. Tanquen la porta i es besen apassionadament allà mateix.
Ella es desfà de l’abraçada amorosa i fa uns passos cap a la sala d’estar. Ell la segueix darrere fins que l’atrapa. En vol més, però ella dubta: “què estem fent?” pregunta esporuguida. “Seguir amb el que la vida ens posa al davant” respon ell, sense alterar-se ni un pèl. Ell s’ha quedat darrere d’ella xiuxiuejant-li paraules tendres al clatell. Ella mirant endavant ignorant la càmera, fent-se pregar, escoltant cofoia les floretes del fogós pretendent.

L’home, cavalleresc, notant la inquietud d’ella, li pregunta que si vol que se’n vagi. Ella dubta novament. Voldria que es quedés, però li explica que està casada, que la relació no funciona, però que malgrat tot, roman casada. L’home recula sorprès i es desfà la llarga seqüència de l’un darrere l’altra. No ho sabia. Es disculpa fent-li saber a ella. La dona li diu que no es preocupi, que no es culpa d’ell, que ella no li ho havia detallat i que, per tant, no tenia per què saber-ho.

Hi ha uns moments de tensió. Al final l’home agafa l’abric que havia deixat damunt del sofà i se l’endú doblegat, al braç dret. La mira amb desig. La mirada es torna però, més paternalista. Ella encara no s’ha girat. S’acomiaden. L’home surt al carrer i tanca la porta tot fent una última mirada a la dona que l’ha enamorat. Puja al taxi que incomprensiblement encara l’espera.

Quan arrenca el cotxe ella corre esperitada cap a la finestra. Se’l mira amb més desig que al principi. No pot evitar fer comparacions entre l’home que se’n va i el propi marit.

–o–

Ell arriba a casa mig begut, després de fer unes quantes copes amb els amics. Creu que no és prou bo per a ella. Se sap inferior intel·lectualment i que la mala vida que porta, no es correspon amb l’amor generós que ella li professa. Ella l’espera preocupada per les contínues borratxeres d’ell i perquè no és capaç de trobar el desllorigador que millori la situació.

Obre la porta i caminen cap a la sala d’estar, ell fent petites esses i ella al darrere. S’aturen. Es prepara una altra copa de whisky. Ella li censura l’acció dolçament. L’home li confessa el seu desconsol. Ella li xiuxiueja tendres paraules de consol al clatell. Ell mira endavant ignorant la càmera, mentre escolta desconsolat, les paraules d’escalf de la seva muller. S’emfatitza la típica situació irreversible, trista, de mal final.

La comprensiva esposa segueix darrere el marit, xiuxiueja que xiuxiuejaràs, en una posició que difícilment es pot donar a la vida real, però que el cinema ens ha fet ben natural.

No se’n surten. Ell es deixa caure abatut del tot, al sofà. Ella el colxa de seguida amb una flassada que passava per l’escena. Se’l mira amb tendresa. El marit dorm profundament. L’esposa fidel no pot evitar, mentre el contempla, fer comparacions amb l’home que fins fa poc, li deia coses boniques al clatell i que ha marxat amb l’abric doblegat al braç dret.